HOMES QUE NO VIUEN

ELS MORTS, EL SEU DIA.

 

El dia era fresc, aquesta temperatura carregada d´ humitat atapeïda havia aplegat més tard del que venia sent habitual, però , a la fi, havien baixat les temperatures, fins aleshores massa toves encara endinsades dins la calor pretèrita d´aquell estiu. El ponent havia estat present tot el mes d´Octubre i el Llevant ,amb les seues pluges, s´havia convertit amb un desig llunyà i planer dins la memòria..  Enfrascats en el silenci de la tarda ,ressonava una mena de sintonia pacífica, dins la nostra ment: : una melodia incessant i que li donava un caràcter ple a la tarda que pretenia ésser una mena de nit prematura . Els raigs de calor eren pocs, però si un d´ells t´ agafava dins el seu viatge o , fins i tot, t´ atrapava i t´ ensopia , aqueix t´ omplia  d´una mena de caliu sota la   pell fina i delicada o, pot ser, massa sensible davant els acompanyants d´aquella vesprada que amagava, a corre cuita, les seues llums més  naturals.

El cementiri estava obert tots els dies, sense excepcions i amb un horari que semblava que estàvem afinats dins l´ Illa de més amunt del Gran Sol. La senyora Roser va entrar de bon matí amb un ram de flors i amb un cistell de mimbre—llata--. El va deixar al terra al costat del nitxo i va seure al pedrís...va aisecar la vista per mirar la foto del seu fill que estava allí apegada al màrmol del front. Amb la mà tremolosa es va traure un mocador amb les puntes desgastades i amb els fils solts  i es va secar unes llàgrimes que li dibuixaven un riu a la cara. Va sospirar profundament i es va disposar a romandre una estona sentada i enfilant la mirada amb la que es desfeia des de la fotografia....aquella era diferent tot i ésser la mateixa. , estava com intimidada i semblava  estar resant perqué no parava de moure , de forma minimalista, els llavis....També podia estar conversant amb Miquel. Jo esperava que ella passés a llimpiar el nitxo i a preparar-lo per al dia de difunts i així  passar pel meu costat perqué, ara i en aquests moments em pareixia que li trencava  aquesta mena d´ intimitat .......vaig estar una bona estona sentada al davant de la tomba dels avis , de tant en tant ,mirava al costat i na Roser  que seguia conversant...estava clar que escorria fins la última gota , les estones, sempre poques i pobres, que podia passar amb en Miquel...

 Roser va ficar-se , les dos mans ,damunt els genolls, va agafar una mena d´ impuls i es va alçar del seient improvisat. Amb un drap va començar a  llimpiar el màrmol. Després va traure el ram de flors, una mica pansit ,i amb una delicadesa exquisida va dipositar el nou ram. Es va portar la mà a la boca i en besar-la la va dipositar, suaument, damunt la fotografia d´en Miquel. Vaig passar darrere seu i amb la mà li vaig tocar, suaument, la espatlla com si vulgues donar-li una mena de subtil recolzament.

Ella em va mirar i , amb la seua mirada, em va tranquilitzar .