DUES/DOS PROPOSTES/PROPUESTAS .

BROMERA TORNA AMB FORÇA A LA TARDOR. 

Quan  es commemora el primer aniversari de la mort de Naguib Mahfuz, Bromera publica El carreró dels miracles, una de les obres més emblemàtiques del Nobel egipci .Marcadament coral, la novel·la és molt coral i descriptiva d´un món particular com és  el un minúscul carreró en el cor del Caire durant la Segona Guerra Mundial. Allí hi ha personatges de tota mena: una fornera que assetja el seu marit, un venedor de caramels, una alcavota, un dentista, un comerciant, la jove Hamida, pobra i ambiciosa...Tots ells integren el peculiar univers del carreró Midaq, en el cor del Caire. El carrer, de misèria sòrdida i milers de colors, és el testimoni d’una trama apassionant que expressa les contradiccions humanes. La novel-la és  el  retrat d’una societat tancada, frustrada i plenade desitjos impossibles en   un món d´ utopies . Aquesta s´ està convertint en una obra clau de la prosa àrab i mundial. Naguib Mahfuz , va ésser l´ escriptor més important de la literatura àrabcontemporània, i l’únic, fins al moment, que ha sigut guardonat amb el Premi Nobel de Literatura. Considerat per la crítica el principal innovador de la literatura àrab, és autor de més de trenta novel·les, en les quals ha retratat magistralment la vida quotidiana al llarg de la història de la ciutat del Caire.Passadissos d´ombra és una novel-la juvenil que aplega des de la ploma d Agustí Fernández Paz. Aquest autor té més de trenta obres publicades, és l’escriptormés reeixit de la literatura infantil i juvenil a Galícia, i un dels més importants de l’Estat espanyol, com així ho confirmen els nombrosos guardons i reconeixements quehan rebut molts dels seus relats. En Bromera ha publicat més de deu títols, molts dels quals han esdevingut autèntics best sellers, com Cartes d’hivern i Aire negre.La novel-la arranca des del descobriment casual en unes obres de restauració d’un cadàver amb un tret al cap, la jove protagonista del relat es veurà involucrada en la investigació del misteri al voltant de la identitat del cadàver i la del seu assassí. Serà una recerca complexa que la portarà a indagar el passat de la seua família. Molt després, decidirà contar el que va viure aquell estiu en el qual, amb 16 anys, es va enfrontar als clarobscurs de la memòria però també va descobrir la plenitud del primer amor. D’altra banda, editorial Bromera publicarà properament Sebastian Darke, Príncep dels Bufons, de Philip Caveney, una aposta molt especial destinada, també, als lectors joves.   

UN POETA MÉS ENLLÀ DE L´ESCRIPTURA.

 Serrat i Belchite: dignitat i memòria del passatSussana Anglés Fuente: El Sueño Igualitario Joan Manel Serrat s´ha deixat la pell defensant la dignitat i ho ha fet escrivint poemes, veritats versades sota l´enigmàtica influència de les notes musicals. Serrat és català perquè va nàixer al barri del Poble Sec de Barcelona, un barri obrer amb treballadors que anaven i venien per a establir-se dins el dia a dia. Moltes de les històries d´aquests treballadors impenitents han sigut protagonistes de les cançons d´ en Serrat. Però el noi del Poble Sec també és d´Aragó, la seva mare era veïna i nascuda a Belchite... la població que va patir una de les batalles més dramàtiques de la guerra civil. Avui les seves runes encara ens recorden aquella maleïda confrontació. Passejar per Belchite és fer-ho per un poble ple de runes que es dipositen damunt altres runes. La pols està present en cadascuna de les nostres passes i aleshores del terra trencat i derruït surten les paraules des de la ploma i el pensament d´en Serrat. Aquestes paraules fàcilment, troben la música . Tot es converteix en art social, amb cants rotunds i dignes. En Serrat tenia dins d´ell tots els ingredients per a compondre aquestes lletres i tot el talent per a incloure una música, sintonia quasi perfecta. Uns trenta-dos familiar de la mare d´en Serrat van caure davant la repressió franquista. Ella ja estava a Barcelona, havia fugit per primera vegada del seu poble, però no de la impotència i de la desesperació des de la por desmesurada i les llàgrimes pels éssers estimats  El seu fill, en Serrat ha acabat heretant els desfici dramàtic de sa mare i l´ha convertit en art quan allò més fàcil seria estar-hi ressentit, odiant no poques postures. Pot ser de xiquet en Serrat es va criar tal i com s´explica ací:  Tenia un balcon con albahaca
y un ejercito de botones
y un tren con vagones de lata
roto entre dos estaciones.
 Al balcó de sa casa del Poble Sec hi havia, dins una jardinera, aquesta planta aromàtica i a casa com que sa mare era modista hi era cert que hi havia un exèrcit de botons i, segur, que un mar oceànic de fils de tots colors. En Serrat, com molts dels nostres pares, no tenia joguets de tota mena, però segur que tenia aquest tren de llaunes que cantà en el futur. Tenia un cielo azul y un jardin de adoquines
y una historia a quemar temblandome en la piel. Estic segura que ací parla de la seva herència més íntima, però també més digna. Quan t´assabentes que sa mare era de Belchite això s´entén molt millor. En Joan Manel ens seguia contant trajectes de la seva vida com: Tenia una casa sombría,
que madre vistió de ternura Ara li toca el torn a aquell lloc que la família portava més enllà del record: Y en julio, en Aragon, tenía un pueblecillo,
una acequia, un establo y unas ruinas al sol. Els seus pares van ésser una important font d´inspiració i orgull: Mi madre crio canas
pespunteando pijamas,
mi padre se hizo viejo
sin mirarse al espejo. Un dia li preguntaren a la senyora Ángeles , la mare d´en Serrat, d´on era. Aquesta amb la fermesa que només proporciona la lluita i la dignitat va respondre: "Soy de donde comen mis hijos". La contundència, segur, és fruit de la seva descendència aragonesa. Quelcom paregut a la intuïció em diu que aquesta dona era forta, de caràcter, però també senzilla, humil i tendra.  En Serrat sempre es va mostrar molt orgullós dels seus pares i de vindre d´on venia amb tot allò que això portava. D´aquesta manera en Serrat, com molts de nosaltres, tenia fàcil ser una persona digna, amb defectes i virtuts, perquè simplement ja l´havien parit d´aquesta manera. Pot ser aquest cantautor està tan aferrat a la seva família per la comunicació amb la que es va criar. En Serrat va créixer a un pis molt, molt petit on el menjador era el centre neuràlgic.