Blogia

Cazarabet

REMOR DE COLORS

Es va trencar

La “caracola”

Que cantava cançons 

A vora dels matolls

Aquells que dins la nit

Arrossegaven aromes

De la mar i la seva remor.

EL MUSSOL I EL SOL

 El mussol  estava mirant-ho

Era de nit i el plugim era intens

Agulles d´ aigua que baixaven

Sense les rancúnies

De la terra a la que anaven a caure

Aquella que mirada a mirada el mussol ensopegava

I l´ amagava dins el record.

EL SOSPIR

Va caure la mirada

Des de la tràgica matinada

Quan el sospir

Va deixar de sospirar

I es va dedicar a morir....

Deixar de viure,

Tot és fàcil.

MIRAR LA TV

 La seva mirada era d´ un color estrany

El seu batec em destrossava

La meva consciència era foscaI tots els dies per dinar

Tornaven les miradesI tornava el batec

Aquells nens tenien famAquelles nenes volien passejar

Els pares no matar per menjar

I els joves atrevits no aprendre a matar...
Tots s´ aferraven a allò que no havien perdut........
allò que molts no sabríem pronunciar,dignitat.

LA FRESCA

 En aquell poble la fresca

Era una matinada

Solta i humida

Les gotes d´ aigua plenes i transparents

Es dipositaven damunt les punxes

De matolls que venien de l´ estiu

Un estiu sec i que minvava...

....entre aires més frescos d´una tardor primerenca.

MARTINA

 

Martina guardaba silencio en un banco de madera mojada. La humedad hizo acto de presencia en su cuerpo. Su piel se tornó limpia y fría, carente de vida aparente. El ambiente y la luz era triste; el aire lloraba sin transparencia. Entonces una ráfaga de brusco aire cálido se llevó todo lo que le molestaba. El calor dio lugar a una estancia templada y firme.

UN MINUTO

 Sólo falta un minuto, le dijo el sol a la luna. Ésta se despertaba de un largo letargo, mientras la estrella de fuego trabajaba. Alguien que se iba a dar un rodeo le suspiró aquello del minuto y la luna empezó a preparar la larga historia que escribiría entre el tapiz oscuro, chispeado y plateado

TOT COMENÇA PER ACABAR

La pluja que va despertar la tardor

Va plorar quan va veure el terra tan prop

El terra que era la mort.

Rodalies envers l´avi

Rodalies de paraules que no lliguen

Paraules que lligaven ahir

Però que mai més lligaran

Lligams de paraules

Que es van deslligar

Mirades que es trenquen

I que mai s´ arreglaran

Insults i rancúnies

Que pareixen i mai més fugen

  Deia el meu avi

Davant el foc de Nadal

Que recordava aquella llarga temporada

Com una època tan agra

Com un estiu que rellisca

Fins un hivern on la neu és negra

L´ avi em contava  a cau d´ orella

Que plovien ferros de foc.......enlloc d´ estels d´ Agost

Que la terra feia pudor de porqueria 

Mans i colors

 Les mans tremolaven damunt les cames

La veu no sabia què dir

La matèria estava trasbalsada

I la tarda es preparava càlida i desfeta

Com els dies en que les mentires són veritat.

 Combinació de colors

Entre blaus i verds

Entre mirades i sons

Entre colps i espentes

Combinacions de continuacions

Plenes d´ aires que es mouen

L´oli que es gela.

Les oliveres estaven trencades

Per una gelor ensopida

Que s´ amagava sota el celI em mirava amb desfici

Volent robar-me més estones

De somnis que s´ escapaven

Perquè no volien congelar-se.

Inclemències del temps.

  Aragó. Santolea. Estiu del 55.

En alguns indrets de les fronteres d´ aquells tres països es va maleir a l’estiu  per les dues pedregades que van malmetre les collites d´ ametlers i altres arbres fruitals,però també va afectar, aquesta aigua concentrada ,gelada i violenta, als arbres que donen els seus fruits a l´hivern....la gent anava a veure els camps i alguns tornaven plorant com si haguessin perdut quelcom més. Era trist veure´  ls aplegar a peu des del balcó  arrastrant els peus amb els ulls tèrbols per les llàgrimes.En pocs dies aquells peus ja no s´ arrastraven, anaven ben ràpids i algunes de les seves veus ja eren ben contentes i caminaven cantant. L´ home i la dona de la terra de Santolea es tenien que aixecar des de la pols del terra si volien medrar i aferrar-se encara més a aquell poble del que marxava la gent com d´ un incendi. El cas era que l´ amenaça no la portava el foc, més aviat l´ aigua d´ un pantà. L´ amenaça del pantà va fer marxar a tots els santoleans..gota a gota com la pluja enfurida d´ un estiu sufocat. 

País Valencià. Càlig. Hivern del 56.

A Maria li agradava l´hivern perquè eren dies d´ asseure ´ s davant la llar de foc i gaudir de la seva escalfor fent el treball que sempre havia fet la seva família, fer de la llata cistells i demés. Li agradava ser llatera. Allò que no li agradava tant era anar a collir olives als bancals plans i gelats,tot i les fogates que el seu pare botava. El seu pare ho sabia i com podia solia agafar al fill d´en Pere per a que l´ ajudés. Així ,Maria i la seva dona es podien quedar a casa a fer cistells davant la llar i escoltant aquell programa del transistor on la gent demanava cançons per als éssers estimats. De tota manera ells eren llateros i vivien d´ això.Francesc a diferència de Maria si que disfrutava del bancal d´ oliveres que li havia deixat el seu pare. No tenia més terra,pot ser per això s´ aferrava tant a ella. De tota manera el seu bancal era el més cuidat de Càlig i feia moltes olives i per tant molt d´ oli i de poc grau. Tots els veïns alabaven l´ oli de Francesc, el llatero.Aquell any Francesc pensava que els anys passaven molt ràpidament perquè sentia més el fred i a totes hores. A primeries de febrer el fred es va tornar violent, tant violent que va gelar tots els cultius: ametlers, oliveres i, fins i tot, els garrofers. Els ametllers a punt de preparar la flor van emmudir, els garrofers van canviar el color verd de les seves fulles pel groc mort i  cremat i les oliveres, com les d´en Francesc, van començar a desprendre’s de les seves fulles fent plorar al pagès i desesperar a les sofrides dones que ja sabien que es tornarien a quedar al poble mirant com el seu marit marxava a una mena d’exili.En Francesc almenys tenia el seu treball i per primera vegada , la seva filla, hagués canviat el treball de llatera per anar a plegar olives. En pocs dies Càlig va perdre a molts dels seus fills i filles.

 Catalunya. El Reguers. Tardor del 57. 

La tardor de l´ any que va seguir al de la gran gelada va ploure de manera exagerada com si mai ho hagués fet. Tot anava  de qualsevol manera. Es veia un riu d´ aigua i no es podia saber el que eren camins, bancals, sèquies. Molts ciutadans que vivien al camp, com els pagesos de sempre, van tindre verdaders problemes per a poder vindre al poble quan s´ els van acabar els queviures. Molts es van quedar més de deu dies aïllats entre oliveres més mortes que vives.Els carrers anaven anegats i pareixien rius; a les cases va entrar aigua i les cisternes, moltes, val saltar i van dir prou. La tragèdia amb els corrals familiars va ésser molt greu, sobretot els situats als horts. Quan van poder anar a veure com estaven....els animals flotaven per l’aigua estancada que feia una pudor insuportable. En Quim va rescatar a un conillet que tremolava al damunt d´una gàbia. Hi havia un panorama desolador allà on anares. Ja només faltava allò després de la greu gelada de l’any anterior. El conillet d´en Quim ja no va tornar mai a l’hort, van tindre que comprar tot tipus d’animals i començar des de zero....però no va morir, al contrari, va viure molts anys amb ells , sota el nom de “Tremoló” i mai se li va donar mort com a la resta o se’l va vendre. En “Tremoló” va tindre una llarga vida. La riuada no seu va endur tot... 

Fred

Res, era el que vaig trobar-hi

Dins la matinada

D´ aquell dia sense vent

Amb l´ aire gèlid

Amb el fred sota el terra

Tot tancat dins una caixa.

El temps pareixia estar aturat.

MIRADA I POR

Si mires el sol ,em veuràs l´ ànima. 

Si sents el vent,em respiraràs la pell. 

Si agafes terra,els teus dits em recorreran el cos. 

Si gaudeixes del mar,jo estaré en cada gota d´aigua. 

Si em trobes en vidajo moriré per, i amb, tu.--------------------------------

No tinc por,mirant per tu. 

La tèbia matinada,m´ atrau dins teu. 

El teu plaer ,em desfà de joia. 

Si et miro als ulls,

jo, ja no puc dormir.

AIGUA

L´aigua baixa, tranquil·la, sossegada.

Ens mirem entre tafaneries.

Aixequem el cap al cel.

Esperem la joia de la pluja.

Veurem a un nen plorar........i no sabrem què fer.

Esperarem la vida, sense moure ´ ns ,,sense gaudir del sol.

Una rica estada en el país del vent,un desfici aniquilador,un trencadís a mig fer,un univers  per gaudir, una sossegada vesprada ,d´ improvisacions....un destí a la vora de la mar, salobre als llavis.

L´ alba s´ aixeca i nosaltres estem a l´ espera. 

El sentit de les hores és  per a desconcertar a l´amic perdut.

La nit és freda, però els estels brillants.

La casa ens esperarà a que es faiga de dia.I els teus ulls enfosquiran per sempre. 

No puc veure el sol...perqué tu em prives la vida....

No puc gaudir de la frescor...perqué tu no em fas ombra....

No puc viure cap minut més,si mai he rebut la teua mirada....

LA NIT I LA NOSTRA TERRA

Com la nit que s´ estira,

Jo espero, incansable,

La teua veu...Que encara no aplega.... 

La teua mirada...Que em captiva     

Sota la pluja,que cau roncera...

Et miro la cara, la teua mirada....la sento, quietud........... sota el clatell.....terra!!!!!.....

Humitat negra i estimada ,que sempre està,allí on cal,......al meu costat.

Recompto l´aire,que m´ estalviaquan jo et sento,ací ,prenyada d´ aulors.....terra d´avui....

Sota la pell,del teu alè,mentres et miro.......t´agafo i et llanço, a l´aire ,per caure al teu lloc…

..d´on sempre vas vindreI mai més……marxaràs…….terra promesa.  

ÀNIMA

Tinc l´ ànima cansada,d´ estimar-te en silenci,però molt més de que tu.........converses amb més silenci...........mortal,i jo vençuda.I això que em batega, el cor, cansat,l´ ànima desapareguda ,com perduda.......la mirada desfeta, sense pensaments, no queda lloc....Les pestanyes, prenyades de suor, confonen les llums del dia , el temps es para...La pell eriçada, però sense sentit  ni del fred ni del càlid hivern, res es viu dins l´entorn........la sang que , després de brollar,ara, està ja, un xic, més sossegada....Un somni ,des del teu cos, m´ha trencat la nit,perqué no va passar res més des d´ aquest joc subtil .....de paraules, pamplines i mirades,  sempre les mirades......les que van fer brollar les nostres carícies , les que ens van despullar enmig un hivern massa càlid, les que ens van despistar de la realitat,les que van fer que fórem persones......amics.... ...amants...i cossos, un dins de l´altre, banyats amb el suor....Només un somni, un desig......pot ser, demà, serà un sentit ple de vida,el  que sentin des d´ el plaer més íntim.....inconfesionable, després de que tu jugares amb el meu cos i jo amb el teu, amb les mirades quan ens acariciem.......després de que tot,i de que tots dos cossos es confongueren, a poqueta nit, de que es tocarem , quasi sense voler,

ahir o avui ,amb el pensament i el record......... 

HOMES QUE NO VIUEN

ELS MORTS, EL SEU DIA.

 

El dia era fresc, aquesta temperatura carregada d´ humitat atapeïda havia aplegat més tard del que venia sent habitual, però , a la fi, havien baixat les temperatures, fins aleshores massa toves encara endinsades dins la calor pretèrita d´aquell estiu. El ponent havia estat present tot el mes d´Octubre i el Llevant ,amb les seues pluges, s´havia convertit amb un desig llunyà i planer dins la memòria..  Enfrascats en el silenci de la tarda ,ressonava una mena de sintonia pacífica, dins la nostra ment: : una melodia incessant i que li donava un caràcter ple a la tarda que pretenia ésser una mena de nit prematura . Els raigs de calor eren pocs, però si un d´ells t´ agafava dins el seu viatge o , fins i tot, t´ atrapava i t´ ensopia , aqueix t´ omplia  d´una mena de caliu sota la   pell fina i delicada o, pot ser, massa sensible davant els acompanyants d´aquella vesprada que amagava, a corre cuita, les seues llums més  naturals.

El cementiri estava obert tots els dies, sense excepcions i amb un horari que semblava que estàvem afinats dins l´ Illa de més amunt del Gran Sol. La senyora Roser va entrar de bon matí amb un ram de flors i amb un cistell de mimbre—llata--. El va deixar al terra al costat del nitxo i va seure al pedrís...va aisecar la vista per mirar la foto del seu fill que estava allí apegada al màrmol del front. Amb la mà tremolosa es va traure un mocador amb les puntes desgastades i amb els fils solts  i es va secar unes llàgrimes que li dibuixaven un riu a la cara. Va sospirar profundament i es va disposar a romandre una estona sentada i enfilant la mirada amb la que es desfeia des de la fotografia....aquella era diferent tot i ésser la mateixa. , estava com intimidada i semblava  estar resant perqué no parava de moure , de forma minimalista, els llavis....També podia estar conversant amb Miquel. Jo esperava que ella passés a llimpiar el nitxo i a preparar-lo per al dia de difunts i així  passar pel meu costat perqué, ara i en aquests moments em pareixia que li trencava  aquesta mena d´ intimitat .......vaig estar una bona estona sentada al davant de la tomba dels avis , de tant en tant ,mirava al costat i na Roser  que seguia conversant...estava clar que escorria fins la última gota , les estones, sempre poques i pobres, que podia passar amb en Miquel...

 Roser va ficar-se , les dos mans ,damunt els genolls, va agafar una mena d´ impuls i es va alçar del seient improvisat. Amb un drap va començar a  llimpiar el màrmol. Després va traure el ram de flors, una mica pansit ,i amb una delicadesa exquisida va dipositar el nou ram. Es va portar la mà a la boca i en besar-la la va dipositar, suaument, damunt la fotografia d´en Miquel. Vaig passar darrere seu i amb la mà li vaig tocar, suaument, la espatlla com si vulgues donar-li una mena de subtil recolzament.

Ella em va mirar i , amb la seua mirada, em va tranquilitzar .

  

UNS QUANTS POEMES.

El mes passat,

Entre les falagueres més atapeïdes,

Vaig trobar un racó desert

Dins l´ ànima perduda

Entre els fusells que es pansien

Des de que no feia la lluita

Mentre recordava el temps quan lluitava.

  

Quan lluitava el meu avi

En aquella guerra perduda

Ens trobàvem perduts entre la nit

Aquella fosca, dolenta i gelada

Que ferí les il·lusions

Trencant les llibertats

I emmudint honestedats.

 

L´ home que caminava perdut

Va trobar per fi

Allò que més valorava

La raó per la qual podia dir això de<<.

Quan lluitava

Estava present la seva identitat

Aquella que va perdre ...

En l´ illa de l´oblit.

Enmig d´un desert

Fosc i humit

   

Anys més tard, recorrent aquells fulls

De quan lluitava en aquell temps perdut

Més tard recorrent

Aquests fulls

S´en adonà de la sort

De viure en aquell temps

I en aquell indret...

Tranquil i curiós.

  

RINCONES DE NUESTRO TERRITORIO: EL XORRADOR DEL BERGANTES

A aquel niño de Barcelona trataban de consolarlo cuando sus amigos se iban a “L´ Avellà” de Catí a pasar a cambiar de aguas. ¿Cómo lo consolaban?, le decían que en la montaña no había mar y que, por tanto, no podían bañarse. El niño, en los primeros años, callaba ,se tranquilizaba y se conformaba…hasta se sentía afortunado al ver que él tenía mar, arena , mucho sol y que incluso se podía adentrar entre romeros, tomillos, espliegos…pero las dudas lo asaltaban cuando veía a sus amigos, los del pueblo cerca del mar , llegar contando aventuras y alguna salvajada. La verdad era aplastante :las cosas no pintaban tan mal de la vía del tren para arriba. Le hablaban de balsas junto a las huertas, de ríos sin agua, de excursiones a ríos con pozas, de escapes de agua desde el suelo….El niño de ciudad empezó a ver su tierra con más perspectivas que aquel gran tazón de agua salada que unos días era verde y otros azul…

 

Pasaron los años y el de ciudad fue rodando de pueblo en pueblo por los tiempos y compases vacacionales…terminó cortejando los ríos, riachuelos, sendas, caminos, pozas, saltos de agua…Descubrió una nueva forma de convivir bajo un agua que crecía con la lluvia y se calentaba, fácilmente, con el pleno sol de verano.

  

Aquella mañana había madrugado para andar las sendas de El Monegrell y la ribera del Bergantes. Sólo sus pasos y los ruidos de la vida diaria en un monte por el que serpentea un río. …el plan era bañarse en sus aguas a la altura de lo que muchos lugareños conocían como “El Xorrador”. Aún en los días centrales del verano mientras en la costa costaba encontrar un espacio para depositar la toalla…allí el niño de ciudad reconvertido a adulto de la vía para arriba, gozaba de un espacio idílico. Se acordó de aquello: “que n´aprenguin!!!”